Els catalans ja en som de celebrar tradicions. I el que també és molt català és que aquesta tradició sigui celebrar una derrota. Bé, en aquest cas és cada vegada una de diferent, però la història ens va repetint. Ens vam tornar a enfrontar a Romania (quart cop en quatre competicions) i, tot i donar guerra, no vam poder endur-nos el punt.

Amb l’equipació de la senyera vam jugar l’Óscar, la Carol, en Joan-Pol, en Santi i el senglar que us ho està explicant.
En Santi va haver de refer-se dels dos monestirs tancats ràpidament pel seu adversari. Ho va (gairebé) aconseguir (100 a 102). La segona va començar amb dos jugadors catalans expulsats. Disculpeu, ens hem traspaperat d’esport, volíem dir dos seguidors catalans bloquejats. La lluita desigual contra un jugador del que podem dir (quedant-nos molt curts) que “sap el què fa”, va ser del tot estèril (91 a 104).

Qui també va patir molt per culpa dels bloquejos (i de l’adversari, que jugava bé) va ser la Carol. Jugant quatre contra set és gairebé impossible discutir les ciutats a l’adversari i del tot impossible, les granges. El millor moment de la partida per la santvicentina va ser el mateix que el millor moment de les pel·lícules dolentes: el final (70 a 106). La segona partida va aconseguir un lleuger avantatge d’inici que va ser capaç d’anar conservant durant tota la partida sense grans patiments (94 a 80). El desempat va ser una lluita molt aferrissada. La Carol va ser a temps d’entrar a la granja gran, però li va faltar el canto d’un duro per endur-se la victòria (118 a 117). Després del matx comentava que podria haver fet allò o allò altre d’una altra manera… que fàcil seria aquest joc si sabéssim les llosetes que ens tocaran!

En Joan-Pol va optar per una estratègia metropolitana. Volem dir que va renunciar del tot als camps. A la primera partida això va decantar la balança a favor seu (83 a 93). La segona partida va anar agafant color romanès a poc a poc, fins que no hi va haver gaire res a fer (88 a 107). Al desempat (si vau seguir el passat mundial sabreu que és un clàssic, a en Joan-Pol el paguen perquè jugui tres partides i no dues) el català va canviar d’estratègia. Va anar a per totes a les granges. Se les va endur, i amb elles, el punt per Catalunya (115 a 76).

L’Óscar tenia davant (ja m’enteneu, l’altre no era físicament darrere la pantalla) el germà del germà del campió del món del 2019. La primera partida va començar amb un parell de vianants bloquejats. Tot i així, hi havia esperança… fins que la lloseta que esperava l’Óscar per tancar la ciutat gran va sortir al seu rival (60 a 85). La segona partida va ser força més disputada, però es va acabar decantant per al gran Marian Curcan (78 a 83).

Tampoc va tenir el seu millor duel el cronista. La primera partida va començar amb un aplec religiós per part del romanès, que a més a més va poder anar desbloquejant els meeples. Per fortuna catalana, es va descartar una fitxa, de manera que hi van haver les mateixes per cada bàndol. I sort, perquè l’intercanvi de trompades a les llosetes finals va voler que la primera partida hagués pogut caure en mans rivals amb només un puntet més (109 a 109). A la segona part, hi va haver intercanvi de cartes: monestirs per Catalunya i intents de bloqueig per Romania. La diferència va ser que aquesta vegada un dels intents de bloqueig va ser dolorosament encertat. Tot i així, els punts dels monestirs hi tenen molt a dir en una partida travada, i el germà de l’ex-campió mundial va necessitar una afortunada entrada a la granja gran (80 a 84). La tercera va començar molt bé… almenys això és el que deurien pensar els romanesos. El català va intentar retallar la distància com va poder, però no hi va haver manera (84 a 98).

Podem dir allò que vam jugar com mai i vam perdre com sempre (que ens enfrontem a aquest equipàs). La setmana que ve ens jugarem les garrofes contra Letònia i França. Us convidem a seguir els matxos en directe a través del nostre discord. Si no, us haureu de conformar amb que us ho expliquem per aquí.