Catalunya i Brasil van estrenar l’any veient-se les cares. És una manera de dir-ho; amb el coi de pandèmia ni ells van poder venir ni nosaltres vam poder anar allà. Aquesta ocasió va ser força diferent de les que tenim per mà. Primerament, es tractava d’un matx amistós. En segon lloc, tots dos conjunts vam alinear deu jugadors poc o gens habituals als equips. Finalment, vam decidir fer servir aquest matx com a prova de jugar amb mode torneig, amb 15 minuts per bàndol i jugant totes tres partides independentment del resultat.
Per part nostra, els guerrers van ser la Jennylind Perez (j3nnylind), l’Adelaida Soler (Adelaida), en Juan Carlos Ruano (fistandatilus), la Laura Molins (LauMuga), algú enigmàtic que s’amaga sota el nom d’usuari de Carles Escofet i que ens va demanar que no reveléssim el seu nom real, l’Eduard Redondo (Edu22), en David Tercero (Davidet), l’Òscar Massabé (Carcafan), la Míriam López (Carquinyolis) i en Siddharta Navarro (Sidddi). Bé, aquests eren els que estaven previstos inicialment; a l’hora de la veritat, hi va una colla d’imprevistos que ens van complicar el matx gairebé com les males llosetes.
Els primers entrebancs van començar a les vuit i pocs minuts, quan la Jennylind i la Laura ens van avisar que l’oponent no havia acceptat la invitació al torneig. Uns problemes tècnics (la tormenta va trobar que llavors era el millor moment per fer saltar internet) ens van impedir contactar amb l’amic Melvin Quaresma, de manera que vam trigar una bona estona a solucionar-ho. La Jennylind va començar força estona més tard, però la Laura va dir que per ella el tema horari era impossible. I va ser llavors quan va venir la Raquel Albaladejo al rescat.
Força estona abans (i de fet, en menys del que trigo a escriure un paràgraf), l’Edu ja havia acabat la primera partida. Després d’anar tota l’estona a remolc, a la darrera lloseta va fer allò que tècnicament es coneix com a “atraco”: un separador de ciutat en què ell es va quedar la part gran, i nou punts de granja (92 a 88). Costa molt refer-se d’un cop psicològic així i més si davant tens un jugador bardissaire com l’Edu. De fet, el jugador brasiler no ho va aconseguir (105 a 99 i 64 a 58). Bravo, Edu!
A en Siddharta l’hi va tocar un dels reptes més difícils: enfrontar-se a l’oponent de major Elo. Va plantar cara, però no va poder endur-se cap de les dues partides (79 a 90 i 81 a 102). Un malentès va fer que el contrincant rebutgés la tercera partida. Coses del directe.
En Juan Carlos, conegut per ser un pelet més lent que l’Usain Bolt, va veure com el temps se li tirava a sobre a la primera partida, en què ell va fer més punts que el rival (90 a 74). La segona va ser el mateix guió però un pèl més ràpid per part catalana, sense sobrepassar el límit dels 15 minuts (94 a 80). I altra vegada el malentès, va fer que el jugador brasiler renunciés a la tercera partida. Una llàstima perquè el resultat era d’empat a un. En qualsevol cas, molt bé, Juanca!
L’Adelaida va jugar amb molta calma la primera partida, i va aconseguir superar l’oponent (91 a 90). Llàstima que s’excedís en el temps. A la segona i la tercera partida va procurar que el temps no se la mengés, i aquí el que se li va descontrolar va ser el tauler (71 a 104 i 87 a 127). Costa molt, controlar-ho tot, llàstima.
En David es va treure el vestit d’entrenador per posar-se el de jugador. La sort no el va ajudar massa. I el que sol passar en aquests casos, és que per al jugador afortunat és molt fàcil jugar amb seguretat, mentre que el malastrugançat dubta absolutament de tot. Va fer el que va poder (77 a 95, 82 a 100 i 64 a 95). Un altre dia serà.
En Carles no va tenir la sort del seu costat a la primera partida (79 a 109). A la segona va poder demostrar que és capaç de mossegar (73 a 70), però el desempat va ser un autèntic festival brasiler (65 a 107). La propera segur que va millor.
L’Òscar va jugar tres partides dures, d’aquelles de “vull unir el camp però alhora prefereixo que no estigui unit per si de cas però si tu t’hi uneixes llavors ja ho veurem però compte perquè puc llençar un granger borratxo resant perquè em vingui l’ermita amb camí però…” Les dues primeres se’n van anar cap a Brasil (64 a 86 i 75 a 85). A la tercera es va quedar ben ample, acabant amb un molt bon gust de boca (104 a 66). Ben jugat!
La Míriam va tenir les dues primeres partides ben controlades de principi a final. Ella diu que la sort la va ajudar, i potser sí, però la veritat és que també va jugar molt fi (79 a 72 i 100 a 81). La tercera va anar molt més renyida (de fet ella creia que no hi tenia res a pelar), però també se la va acabar enduent (85 a 84). Enhorabona, Míriam!
La Jennylind no va donar cap opció la seva contrincant, i la va atropellar, reatropellar i rereatropellar (101 a 48, 82 a 48 i 122 a 93). Molt ben jugat!
La possibilitat d’empatar el matx va recaure sobre la Raquel (recordem que havia entrat des de la banqueta). Siguent realistes, les opcions eren molt mínimes: es tracta d’una jugadora poc habituada a les partides de dos i poc habituada a jugar a la BGA, i s’enfrontava a un jugador de gairebé 400 punts d’Elo. A la primera partida va fer el que va poder (76 a 115). A la segona també, però amb la diferència que va poder fer molt (120 a 109). El desempat va anar força renyit, però no n’hi va haver prou (90 a 99). En qualsevol cas, molt bona lluita (i moltes gràcies per ajudar-nos a última hora).
El resutat final, 6 a 4 a favor de Brasil. El més important, però, va ser una molt bona experiència per tots plegats (que comptem repetir). Volem acabar agraint el compromís als valents que vau defensar l’equip català. E a os amigos brasileiros, obrigado e parabéns!
